dimarts, 10 de juliol del 2007

Històries de bruixes

Diuen que a l'estiu tota cuca viu, però jo no em puc gratar massa la panxa, a no ser per encalçar alguna puça perdulària...

Amb els xafogors de l'estiu, quan la calitja esvaeix en taques d'aquarel·la les formes del paisatge i dilueix l'enteniment dels humans entre degotissos de suor, jo segueixo impertorbable la caça de bones històries pel meu amo, n'Atzar...

I vet aquí que me n'he trobades en un poblet del migjorn de Mallorca, entre cales d'un verd esmaragda i conradissos abandonats a l'imperi de la ravenissa i l'escaiola borda. Dues noietes amb ulls de mel m'han contat un conte de bruixes!

N'Anna i na Marina, na Marina i n'Anna, no deuen tenir molt més enllà dels vuit anys i ja han signat com a autores una desena dels capítols d'aquesta història de bruixes.

No sé, benvolguts i benvolgudes internautes que visitau aquest bloc, qui deu tenir més màgia enganxada a la pell, si n'Anna i na Marina o na Ci-Cra-Cru, la protagonista de la seva narració.

Llegiu i jutjau...

NaCri-Cra-Cru
i la seva germana
Na Cri-Cra-Cru


Na Cri-Cra-Cru es baixeta, té els cabells curts i de color mandarina, té el nas que li penja li encanten els colors vermell, lila, blau, groc i verd. Té les sabates molt grosses, i marrons, el seu vestit i el seu capell són de color vermell obscur, és molt però que molt simpàtica, però el seu problema es que encara no sap controlar la màgia i no té escombra voladora…


Primer capítol
Na Negreta

Això era i no era una bruixa que nomia Cri-Cra-Cru, tenia un moix i una petita aranya. El seu moix nomia Corb, i era de color negre, tenia els ulls verds, i tenia dos mesos. L’aranya era molt especial, era de color blau, ella nomia Blaviua…
Un dia quan na Cri-Cra-Cru, estava prenent un cafè li va arribar una carta, que deia:
“Hola Cri-Cra-Cru, la Li-Lu-La et vol dir que t’han embruixat el castell . Signat: Li-Lu-La.”
Quan na Cri-Cra-Cru havia acabat de llegir la carta n’hi va enviar una a la fada que nomia Negreta. L’únic que sabia fer Negreta era embruixar cases i castells; na Cri-Cra-Cru va enviar immediatament una carta que deia:
“Per què ho has tornat a fer Negreta? Signat: Cri-Cra-Cru.” .
Na Negreta no n’hi va enviar cap a na Cri-Cra-Cru. (Es que na Negreta no sabia escriure, però no li va desembruixar el castell, perquè tampoc no ho sabia fer.)


Segon Capítol
Na Cri-Cra-Cru se'n va a París

Després na Cri-Cra-Cru se n'havia d’anar de viatge. És clar, se'n va anar a París perquè li havien embruixat el castell. Va agafar la seva maleta i se'n va anar amb el Corb i na Blaviua. A París hi havia moltes bruixes amigues seves; allà hi vivia la seva germana Li-Lu-La. La seva germana estava enamorada de na Blaviua perquè li encantava el color blau, però no en podia trobar cap altra com ella. Na Cri-Cra-Cru no ho va saber mai, però sabia que la seva germana li encantava el color blau.


Tercer capítol
Les disfresses


Un matí quan na Cri-Cra-Cru estava prenent el cafè amb la seva germana tenia ganes d’anar a passejar per Paris. Les bruixes, perquè ningú sàpiga que eren bruixes, es canviaven de cos com si fossin persones humanes. Na Cri-Cra-Cru i la seva germana varen anar a passejar i una dona les hi va dir : “No som al dia de carnaval”; les bruixes es varen amoïnar perquè no s’havien canviat. Les bruixes varen tornar ràpidament a casa seva per canviar-se.


Quart Capítol
L'al·lèrgia al ferro.


Després de vestir-se, les dues germanes varen anar a la torre Eiffel. Na Cri-Cra-Cru tenia al·lèrgia al ferro, però no sabia que la torre més famosa de París era feta de ferro.
Varen pujar amb l’ascensor, i na Cri.-Cra-Cru va començar a fer “Ahssshuuusss!!!”.
“Què et passa??” , li va dir la seva germana.
“Tenc al·lèrgia al ferro!!!”, va cridar.
“Perquè no ho has dit abans??!!”, li va demanar la seva germana Li-Lu-La, i na Cri-Cra-Cru, li contestà:
“És que no sabia que aquesta torre estigués feta de ferro”
“Doncs tornem a casa!”
I la Cri-Cra-Cru, contestà enèrgicament: “Sí. Sí!!!, Ahhssshumsss!!!.


Cinquè Capítol
Les classes de bruixeria

Quan varen arribar a ca seva estava amoïnada perquè no podia pujar al seu monument preferit (la torre Eiffel) . El vespre devers les 9, na Cri-Cra-Cru va demanar a la seva germana a veure si podia anar amb ella a classes de bruixeria; la seva germana li va dir que podria ser que la seva amiga Malina les pogués donar un cop de mà , perquè la seva mare era mestra de bruixeria.


Sisè Capítol
Les classes de b
ruixeria comencen bé

Al matí devers les 10, les dues germanes varen trucar a la Malina i li varen preguntar si la seva mare les podria donar classes de bruixeria. Na Malina les va dir que sí, i varen començar així: amb una granera voladora i un llibre de màgia …
Escola de bruixeria


Setè Capítol
El conill de na Malina

Al dia següent quan na Cri-Cra-Cru va anar a agafar l’escombra es va trobar amb el conill de na Malina; però na Malina no volia que ningú tocàs el seu conill perquè com que no tenia germanes, es pensava que tot era seu, i no deixava les coses perquè era un poc egoista.
Na Cri-Cra-Cru ho sabia i li va tornar el conill a na Malina, però quan na Malina va agafar el conill, va desaparéixer: plufffffffff .
Na Malina el va cercar per tot, però no el va trobar. Ja es feia de nit i na Cri-Cra-Cru se n'havia d’anar a casa seva. Llavors el conill de na Malina va aparèixer davant de na Cri-Cra-Cru, la qual li va demanar a na Malina perquè desapareixia quan estava damunt ella , i quan estava damunt na Cri-Cra-Cru no desapareixia. Na Malina li va dir : “Això passa sempre quan hi ha altres persones: el conill les vol conèixer i damunt meu desapareix..


Vuitè Capítol
En Corb s’ha escapat

L’ endemà na Malina ja havia recuperat el seu conill i na Cri-Cra-Cru es va posar contenta. Va sortir a passejar amb na Li-Lu La i na Blaviua mentre en Corb va quedar a casa. A en Corb no li agradava estar dins una casa i va sortir per la finestra, es va escapar. Tothom que veia en Corb el volia agafar però ell corria i ningú el va agafar.
En Corb no sabia a on era la seva casa. Hi havia tants de cotxes a París que es va posar trist d’haver-se escapat. En Corb volia tornar a ca seva però no sabia a on era. Quan na Cri-Cra-Cru i na Li-Lu-La varen tornar, na Blaviua els hi va dir en l’idioma de les aranyes : “En Corb s’ha escapat per la finestra”
Elles dues varen demanar a tota la gent si havien vist un moix negre amb els ulls verds. Na Malina va trobar en Corb i li va tornar a na Cri-Cra-Cru, la qual es va posar molt contenta i li va donar les gràcies a na Malina. Però na Cri-Cra-Cru es va enfadar amb en Corb i li va dir que si es tornava escapar li prepararia un bon càstig.


Novè Capítol
Na Blaviua està malalta

Al dia següent na Blaviua es va posar malalta .Havien d'anar a un concert però na Blaviua estava malalta i havia d´anar al metge. El metge li va dir que havia de fer ioga o tai-txí .
Na Blaviua va fer ioga i va començar a volar tranquil·lament per la seva habitació. Na Cri-Cra-Cru va entrar i na Blaviua va caure a terra i es va fer mal. Na Li-Lu-La li va dur una tassa de te i es va posar molt millor. Quan era hora d’anar al concert, na Blaviua ja podia anar al concert amb na Cri-Cra-Cru, na Li-Lu-La i en Corb.


Desè capítol
Na Cri-Cra-Cru torna a Londres

Ara na Cri-Cra-Cru ja se n'ha de tornar a Londres, la seva ciutat. Va fer la maleta i la Li-Lu-La la va acompanyar a l'aeroport; es varen acomiadar i na Cri-Cru-Cra va pujar a l’avió amb en Corb i la Blaviua. Però l'hostessa li va dir que a l’avió no podien pujar moixos. Ella li va demanar : “Però, com duré el meu moix a Londres? “ i l’hostessa va dir-li: “a l’avió dels animals!!”. Na Cri-Cra-Cru demanà: “A quina hora parteix?”, i l’hostessa respongué: “Ara mateix!!”


Na Cri-Cra-Cru va agafar en Corb i na Blaviua, els va dur a l’avió dels animals i després va pujar al seu avió. Quan el seu avió ja havia aterrat va anar a cercar en Corb i na Blaviua i varen tornar a ca seva, a la ………. FI

Anna Monserrat
Marina Camargo

dijous, 21 de juny del 2007

Comiat

Al Palau de Noningú tothom és més feliç a causa dels somriures lluminosos estampats al rostre de la jove princesa Fortuna, però encara no tothom en sap la causa: només n'Atzar, bufó de Palau i amo meu, i jo, en Mestral, coneixem el secret del seu somriure i de la seva felicitat: les curtes nits d'estiu al voltant de Sant Joan han tornat més breus encara des que la princesa s'entreté amb les històries dels joves de Son Ferrer. Els seus somnis tenen ara les tonalitats daurades que es desprenen de la màgia de tots els terrissaires i aprenents de terrissaire que tan bé heu descrit, al·lotes i al·lots de Son Ferrer.

Us puc assegurar, joves, que, de mica en mica, tothom a Noningú coneixerà els vostres regals, els vostres relats, que esdevindran famosos i es contaran de boca en boca, abans que les forces misterioses que s'amaguen a dins la Internet xuclin amb la força dels vuit vents aquestes històries, i desapareguin per sempre més de la nostra mirada, deixant espai als relats d'altres ments imaginatives, com les vostres.

Quan arribi aquest moment, les vostres històries perviuran a la nostra memòria perquè les puguem continuar explicant durant anys i anys, i haureu deixat als nostres cors algunes de les espurnes màgiques sorgides de les generoses mans del mestre terrissaire.

Aviat hauré de partir amb n'Atzar pels camins de Noningú a cercar d'altres relats, d'altres aventures i d'altres joves que vulguin regalar-nos la seva imaginació...

Espero, amigues i amics de Son Ferrer, que no m'oblideu i que ens puguem trobar qualque altre pic en aquesta dimensió que tan amablement heu volgut compartir amb mi.

Que tingueu molt bon estiu i un futur ple de felicitat

Mestral

divendres, 15 de juny del 2007

L'HOME DE FANG

Això era i no era un nin que s'anomenava Víctor que estava escombrant, quan de sobte se sent un soroll molt fort: era en Fang que feia màgia; en Víctor va veure què feia en Fang, en Fang estava fent màgia amb Fang i
va dir en Víctor:
-Jo vull fer-ho, això.
-D'acord, agafa'n.
-Això és fang jo vull fer màgia.
-Primer, fes un pot com aquest i després m'ho pensaré, d'acord?.
-D'acord.


Va estar tot la día intentant fer una figureta com la que li havia donat en Fang, va estar tot el día però per fi ho va acabar i li va dir en Víctor a en Fang:


-Fang ja ho he acabat, ara m'ensenyes a fer màgia?
-D'acord, té això.
-Una altra vegada, Fang?
-No, mira el que faig jo.

En Fang havia bufat molt suau i va fer que el fang que tenia en la mà prengués vida.

-Ara tu, Víctor.
-D'acord.
La primera vegada no ho va fer bé, però a la segona ho va fer bé, se movia molt, però en Fang va dir:

-Víctor, posa la mà com jo.
-D'acord.
-Molt bé, ara espera i veuràs.
-D'acord.

El fang es va moure dins la mà de tots dos; posaren les altres mans i en Fang va deixar a en Víctor fer la resta. Llavors en Víctor va fer-ho i va fer una figureta molt bonica que pareixia un ou amb molta màgia molt bonica.

Diana, l'heroïna.

Hola Diana,

He assaborit la teva narració amb molt d'interès. M'ha agradat molt aquest tema que has triat.
I sobre tot, m'ha fet reflexionar molt sobre el que pensau els humans, al menys alguns humans, sobre vosaltres mateixos....

La teva història m'ha reafirmat en la meva suposició de que la humanitat no pot estar sense els herois i les heroïnes , o superheroïnes com les solen dir ara els guionistes de còmics o de pel·lícules. La mitologia, en totes les cultures, en té un bon grapat d'aquests éssers amb poders sobrehumans que poden resoldre situacions impossibles per als homes i les dones normals. Tot i això, no deixen de pensar i sentir com elles i ells, tenen les mateixes necessitats, s'estimen i s'odien, s'enamoren... tot el que pensen ho fan dintre d'unes unes ments ben humanes.

La protagonista de la teva història (que nom com tu, per cert...) posseeix el poder més preat, potser, per a quasi tots els humans: la capacitat per aturar el temps...

Ah, aturar el temps! ...tot quiet, tot estàtic, tot immòbil... Fermar el temps a les altres dimensions de l'espai, frenar el motor que mou l'engranatge de l'univers i deixar en suspens tots els successos, totes les històries, el fil mateix de la Història, amb majúscules...

La protagonista de la teva història m'ha emocionat perquè és l'exemple més impressionant de la senzillesa i l'humiliat: dotada de l'immens poder d'aturar el temps i existir fora de l'existència de tots els demés éssers, de totes les demés coses, existir com a observadora de tots els fenòmens encadenats a la immobilitat temporal, ella utilitza tot aquest potencial ...per desenganxar la faldilla de la seva amiga i salvar-la de tota possibilitat de sospita per part del xicot que li agrada. Sublime!

Enhorabona per la teva història i gràcies per haver dignat aquest bloc amb un heroïna tan “humana” i tan “divina” al mateix temps.

I tu, Diana, si poguessis, per a què o per a qui aturaries el temps...?

Mestral.

dijous, 14 de juny del 2007

UN ALTRA VEGADA DE VIATGE

- Víctor, t'agradaria sopar amb mi?
- És clar que sí que m'agradaria. Vols que et vingui a cercar a les 9.00?
- D'acord.
- Doncs fins després.

Quan na Diana estava a casa seva esperant en Víctor, la seva amiga va trucar a la porta. Na Diana va creure que era en Víctor, obrí i va comprovar que era la seva amiga; li va dir:

- Hola Diana, que guapa!! T'he de dir una cosa: has quedat ara amb en Víctor, no?
- Sí.
- Doncs quan torneu a casa, si ell t'acompanya, li dius que vingui fins a la porta, d'acord?
- Per què?
- Perquè jo vull entrar al seu cotxe.
- Què dius? No ho facis.
- Per favor, m'agradaria entrar al seu cotxe per agafar una cosa, vull agafar una cosa del seu cotxe, per favor.

De sobte, van tornar a trucar a la porta i na Ioli va insistir:

- Per favor, fes-ho per mi.
- D'acord, ho faré, però vull que agafis ràpidament el que sigui, d'acord?
- D'acord, gràcies.
- Vinga, amaga't, ràpid.
- Però, ja saps que és ell?
- Sí, corre.

Na Diana va obrir la porta i era en Víctor, que li va dir:

- Que guapa que estàs, Diana; anem?
- D'acord.

Varen anar a sopar i en acabar, varen ballar una cançó molt bonica. Quan la música es va acabar, en Víctor va acompanyar na Diana a casa i ella li va demanar que l'acompanyés fins a la porta.

- És clar que sí, va dir ell

Na Ioli va anar de pressa a agafar aquella cosa: va obrir la porta del cotxe per entrar però ells encara eren a dins, llavors na Diana va besar en Víctor perquè no s'adonés de la presència de l'amiga i que la faldilla de na Ioli s'havia quedat enganxada a la porta del cotxe quan per accident i per les presses, na Ioli l'havia oberta. De sobte s'aturà el temps i tot va ser molt estrany: na Diana es va separar d'en Víctor, va desenganxar la faldilla de na Ioli de la porta del cotxe i va tornar corrents com una màquina, es va posar com abans a dar-li una besada, a en Víctor. El temps es va tornar a posar en marxa... Una estona després, na Diana va dir:

- Què ha passat? És com si s'hagués aturat el temps... I va pensar per ella: això és molt estrany, sembla que el meteorit m'ha donat poders.

Cap dels dos s'ho podia explicar. Es van acomiadar i na Diana entrà a casa seva.

Ara Diana pensava que ja sabia controlar els seus poders; es va inventar una disfressa: primer la va dibuixar, després va pensar quins colors volia que tingués i va pensar que li agradava de color vermell, groc i negre, de línies, amb una cara amb orelles com un gat. Es va fer la disfressa i va sortir al carrer a defensar el poble. Va trobar que atracaven un banc: na Diana hi va arribar saltant per les teulades i es va barallar amb els dolents atracadors. Va aconseguir derrotar-los tota sola.

Des d'aquell moment, va comparèixer als periòdics, a les televisions: era la salvadora del poble.

A l'institut, na Diana s'adormia perquè es passava les nits salvant vides... Com que en Víctor estava enamorat de na Diana, i na Diana d'en Víctor un dia ell li va dir a ella a la zona de les taquilles:

- Diana, vols sortir amb mi?
- És clar que sí, m'encantaria.
- Però, vols ser la meva al·lota?
- Doncs, és clar, si estic súper enamorada de vostè...

Es van besar molt tendrament.

Més tard, na Diana li va explicar a na Ioli tot allò dels poders, li va fer prometre i jurar i jurar i prometre, que no ho diria a ningú. També li va contar que era l'al·lota d'en Víctor Peralta.

Na Diana va decidir que, tot i la cara de gat de la seva disfressa, volia que la coneguessin amb el nom de Serp, la serp superheroïna.

dilluns, 11 de juny del 2007

La història d'en Moni

Navegants de la gran xarxa, ja podeu delectar-vos amb la narració que m'ha enviat en Moni!

Aquest jovenet s'ha submergit en el temps i ha posat a jugar la seva ment atrevida i valenta amb els mites que sustenten la vostra cultura, dones i homes que deixau que la Mediterrània us amari amb esquitxos de sal i escuma de llegendes...

En Moni ha vist amb els ulls de la fantasia com la llegenda de la germana d'Alexandre el Gran feia un gir imprevist i esdevenia una nova història. La seva imaginació furtiva i curiosa l'ha portat a volar sobre els penya-segats blancs de Creta, sobre les blaves aigües del mar de Líbia, i ha pogut destriar com un jove guerrer que ja havia deixat de batallar feia temps, trobava l'amor de la manera més imprevista, sorgint d'entre les tenebres submarines, empresonat en el cos d'un monstre...

En Moni ha traspassat l'espai i el temps per assistir entre les parets del Temple d'Heraklio a la transmutació de Tessalònica, desfent-se de la pell de monstre per convertir-se en una dona bella. I la genialitat de la inventiva del meu amic búlgar ha fet que aquesta transformació no hagi estat gràcies a cap beuratge màgic ni cap encanteri esotèric. Tota la màgia la va posar la paraula pacient d'una dona vella i sàvia que va ajudar a la princesa macedònica a assumir la mort del seu germà i acabar així amb el mite de destrucció i mort que conta la llegenda, que canta la cançó...



Tessalònica i Clasteres tenen totes les seves vides per estimar-se. Jo no tinc tan de temps: he de dur aquesta història tan meravellosa al meu amo perquè la conti a la princesa Fortuna. Estic segur que l'emoció i el sentiment ompliran les amples sales del palau de Noningú. Si jo fos humà, com vosaltres, també m'emocionaria...

Gràcies Moni!


Mestral

Clasteres i Tessalònica

Feia quatre dies que en Clasteres havia sortit del port d'Heraklio amb la seva nau. Els dos primers dies s'havia dedicat només a navegar costejant les aigües de Creta, cap al llevant. Després havia fet rumb cap al migjorn per trobar els grans bancs de peixos per fer una gran pesca i guanyar-se uns bons doblers.

Clasteres era un home encara jove amb els seus trenta anys. Era fort, valent i un expert navegant en aquelles aigües de la Mediterrània. Havia lluitat com a soldat amb les tropes d'Alexandre el Gran però unes febres impediren que pogués acompanyar-lo a les darreres campanyes de l'Emperador.

Amb la seva pell fosca i uns ulls plens del color blau de la mar, era un home molt atractiu, de planta atlètica. Moltes jovenetes se n'havien enamorat perdudament però ell no n'havia fet cas i seguia solter. La seva àvia, sacerdotessa en un temple de Creta, sempre li deia quan era petit que l'amor li arribaria des del fons de la mar. I ell ho havia cregut sempre.

Ara navegava, solitari, cap al sud de Creta, per fer el que millor sabia fer: pescar, omplir la barca de peixos i vendre'ls pel pobles de la costa cretenca. Feia temps ja que no se dedicava a la guerra. Havia començat a fer mal temps. El cel s'havia començat a obscurir i el vent bufava amb més força. La mar semblava que volgués començar a bullir i els esquitxos de sal ja li havien mullat els llargs cabells negres i rinxolats.

De sobte, quan la barca se gronxava més del que en Clasteres hagués volgut, prop de l'illot de Chryssi, d'entre les aigües remogudes sorgí el cap monstruós de Tessalònica, amb tots els cabells en forma de serps terribles.

I amb una veu misteriosa va començar a cridar: - Mariner, tu que navegues pels mars de la Mediterrània, diguem on és el meu germà Alexandre.

En Clasteres sabia que la seva vida depenia del que diria, així que va pensar amb rapidesa i va contestar:

- Jo no sé què va passar: jo era un soldat del teu germà però el meu exèrcit es quedà a Macedònia mentre que ell continuava cap a Àsia - contestà en Clasteres. - Però conec una vella que té un germà que va lluitar amb Alexandre a Àsia contra el exèrcit pers. Pots parlar amb ell; te mostraré el camí. Primer has d'anar al temple de Zeus que es troba en la costa d'Heraklio i en ser allà crida el nom de la guardiana. Ella baixarà a la platja i podràs parlar amb ella i amb el seu germà, el soldat. Ella té la pell obscura, els ulls verds i és de baixa estatura...

Na Tessalònica va anar cap a la costa d'Heraklio i desprès de poc temps arribaren la vella i el seu germà.

-On és el meu germà?- preguntà la gorgona a la vella des del lloc on rompien les ones.

-Jo sé on és - va contestar la vella - però primer vine amb mi, aquí a la platja.

Na Tessalònica va anar a la platja i va preguntar pel seu germà una altra vegada.

-El TEU GERMA ÉS MORT – li va dir la vella.

-NOOOOOOOOOO ! - va xisclar la gorgona, enfurismada.

Just en aquell moment se va aixecar un fort vent i les ones començaren a rompre amb la mateixa fúria sobre l'arena, tot posant en perill la vella sacerdotessa. El germà de la vella va usar el seu arc per disparar a la gorgona sirena, no per matar-la, sinó per dormir-la. En Clasteres, mogut per la curiositat, havia observat tot el que passava, amagat darrera d'unes roques de la base del penya-segat que envoltava la platja. No sabia perquè, però havia sentit un sentiment de compassió per aquella criatura que estimava tant el seu germà. I en veure l'arquer amb la fletxa a punt de disparar, just al darrer moment, va sortir Clasteres amb un escut per a defensar la gorgona de la fletxa.

El germà de la vella ermitana va disparar però en Clasteres va protegir la gorgona de la fletxa amb el seu escut. L'acció d'en Clasteres va torbar per uns moments Tessalònica que no es va veure amb prou forces per negar la platja amb el temporal, ja que mataria també l'home que l'havia salvada. I va decidir fugir altra vegada cap al fons de la mar.

Però abans de que la gorgona pogués escapar, el germà de la vella va disparar una fletxa que fou feta pel deu Hades i tenia poders màgics per paralitzar-la.

-Tu volies saber si el teu germà es mort - va dir la vella, acostant-se al cos paralitzat de la sirena. - Ara que ja ho saps ho hauràs d'assumir per salvar-te del teu destí.

La gorgona es va quedar a la platja sense moure's i el germà i la vella van agafar-la i amagar-la perquè les gorgones sirenes no poden anar caminant a la ciutat. Per això la van deixar en el temple de Zeus, dedins d'una piscina.

Passaven dies i la gorgona no volia sortir ni volia menjar. Durant uns quants de dies, cada dia la vella li havia contat una part de la història de la mort del seu germà. Un dia, la vella sacerdotessa hi va tornar per contar una altra vegada com havia mort n'Alexandre, però quan va entrar va veure que la gorgona s'haviatransformat en una dona jove, una dona bella, perquè havia acceptat la mort del seu germà gracies a la paciència i les bones paraules de la vella.

Al dia següent en Clasteres havia just arribat al port, després de tornar de pescar de les costes del nord de Creta, quan va veure un vaixell imperial fet d'or. En Clasteres va veure que del vaixell havia baixat una dona molt bella. De tot d'una no va conèixer la dona, però després va reconèixer aquells ulls i va entendre que la dona era la gorgona. Ell no podia creure que la gorgona havia acceptat a la fi la mort del seu germà, Alexandre el Gran, i s'havia pogut alliberar de l'horrible encanteri que l'empresonava.

Tessalònica venia a donar-li les gràcies per la seva bona obra, però no va ser necessari que parlessin: l'amor havia nascut entre ells des de la primera trobada a la costa de l'illa de Chryssi. Els dos es van casar i van viure feliços totes les seves vides.

dimarts, 22 de maig del 2007

Salutacions de n'Atzar

Uep, al·lotes i al·lots de Son Ferrer!

Vaja quin negoci que us heu muntat amb el meu ca!

Estava ja preocupat de veure en Mestral cada nit, enganxat a la pantalla d'això que ell en diu l'ordinador. Per a mi que no és més que un aparell infernal que acabarà llevant-nos la feina...!

Des que l'Emperadriu Sort em va encomanar que cerqués noves històries per a la seva filla, na Sort, tot han estat problemes, problemes... I més problemes!

Des de fa un temps s'han posat de moda per Noningú els jocs electrònics i els vídeojocs. I és clar, de cada vegada és més difícil engrescar al personal amb els contes tradicionals. Ara tothom vol animació 3D renderitzada o no sé que... I mirau que jo sóc un expert en contar contes! Sempre havia captivat l'atenció de les persones, grans o petites, que s'acostaven a mi per escoltar les meves històries. Però ara...!

I vaig dir a en Mestral que es posés a la feina. Ell té un bon nas per ensumar-se on són les millors narracions, les més originals, les més interessants, les més demanades...

Es veu però que el molt polissó s'ha cercat ajuda i ha muntat aquest càsting de guionistes d'històries animades... Mira-te'l! I pareixia un caganiu quan va néixer...!

Ah, confio que se'n surti amb la vostra col·laboració.... Jo us agraeixo l'ajuda. Si no, ja em veig menjant del pinso d'en Mestral ...

Força i coratge per a tothom

a l'hora d'inventar la història

que si la cosa no es compon

i no desapareix aquesta cabòria,

la fam ens llevarà la son

i ben aviat perdrem la glòria.




Atzar, Bufó de Palau, Regne de Noningú.

diumenge, 6 de maig del 2007

DEN ITAN NISI (Una llegenda cantada)

Una altra vegada he tingut la sort de rebre la teva visita en el meu bloc, Moni.
Veig que em contes una altra història ben real i reial del teu país, Bulgària.
Havia sentit parlar del Rei Boris I i el seu interès en cristianitzar el seu poble. Algú em va contar que els deixebles dels evangelitzadors Cirili i Metodi, dos personatges molt famosos, havien adaptat l'alfabet que havien inventat els seus mestres i havien creat l'alfabet ciríl·lic, avui en dia plenament en ús a les terres eslaves.
Curiosament, la història del reis que varen crear l'imperi búlgar m'ha fet recordar la història d'un altre gran rei que va crear, molt abans, també un immens imperi. Es tractava de n'Alexandre el Gran.
La història diu que va néixer a prop del que ara és Bulgària, en l'antiga Macedònia, i va ser un dels personatges històrics més interessants per la seva personalitat i per les grans aventures que va viure.
Hi ha una cançó grega que conta una llegenda relacionada amb la germana de n'Alexandre el Gran.
Pareix ser que, en morir el rei Alexandre, algun malefici va convertir la bella donzella en una sirena amb el cap de gorgona.
Les sirenes tenien la part superior del cos de dones i de cintura per avall eren peixos. I les gorgones, o meduses, eren dones que tenien els cabells convertits en serps i tenien el rostre tan horrible que els humans que les miraven quedaven petrificats i morien de por.
La llegenda que canta la cançó diu que la sirena-gorgona estava condemnada de per vida, dintre del seu cos monstruós, a vagar per la mar que banya les costes de l'illa de Creta i demanar notícies del seu germà ja difunt.
Quan un vaixell s'hi acostava, ella els aturava i els demanava: "Viu el rei Alexandre?"
Si el capità del vaixell contestava: "El rei Alexandre ja és mort" la sirena amb cap de gorgona començava a gemegar amb un xiscle espantós i delirant que aixecava grans ones a la mar. El vaixell naufragava en aquelles tempestes i tots els mariners s'ofegaven, quedant sepultats davall de les aigües furioses.
Si a la pregunta de la medusa el capità contestava, mentint : "Alexandre és viu, regna i domina el món" la sirena deixava passar el seu vaixell sense cap mal, impertèrrita.
Jo he pensat que d'aquesta llegenda terrible sense acabatall se'n podia crear una història que tingués un final feliç. L'Emperadriu Sort no vol que li conti contes de por a la seva filla perquè després se posa massa trista o temorega.
Per això necessitem que un heroi o heroïna pugui alliberar la sirena-gorgona del seu malefici. I segurament haurem de fer que aquest personatge hagi de desfer l'encanteri amb alguna mentida contada a algú que viu a l'illa de Creta. Podria ser que l'encanteri es desfés si el nostre o la nostra protagonista fos capaç de desxifrar un enigma amb una mentida a alguna de les velles ermitanes que guarden els temples antics de la illa de Creta
T'atreveixes, Moni, a ajudar-me ?
Si és així, envia'm un missatge al meu correu electrònic. Ambdós plegats canviarem la llegenda i crearem una nova història que jo podré contar a Fortuna, la filla de l'emperadriu Sort. Si li agrada i em fa un regal, repartiré el premi amb tu, Moni...
Fins prest.
Mestral

divendres, 4 de maig del 2007

El segle d'or

Bon dia, Mestral


Aquesta historia nova es de dos reis nous el rei Boris 1 i Simeon 1. El primer rei ha fet que els búlgars accepten la cristiandat i ell ha fet també que els búlgars guanyen moltes terres en la península balcànica, guanyades a l'imperi bizantí. Ell tenia tres fills Vladimir, de l'altre no se sap el nom i el mes petit Simeon. El primer volia que els búlgars no accepten la cristiandat i per això no podia controlar Bulgària. Però el tercer va fer que Bulgària va ser un dels imperis mes antics d'Europa.

Be Mestral això es la meva historia en dos o tres dies vaig a contar un nova historia.

ADEU

dijous, 3 de maig del 2007

Ventura, l'arquera

No us pensàssiu pas que en Mestral està sempre sol als seus viatges; encara no us ha parlat de mi, perquè és una mica vergonyós i reservat, però les seves aventures estan sempre acompanyades per una fada que mira que pugui sempre tornar a contar-vos les històries que escolta, que li conten i que haurà d'explicar al seu amo, n'Atzar. Aquesta fada sóc jo, na Ventura, que vigilo que no li passi res, que torni sa i estalvi al vostre costat. De vegades compareixeré per explicar-vos els secrets que ell no us vol contar, que només amaga per als que li expliquen les més fantàstiques històries...

diumenge, 1 d’abril del 2007

He rebut un correu!

Hi ha dies en que els astres fan un tomb especial pel cel. Sembla que cada punt lluminós està en el mateix lloc. Però no... Al fons del meu enteniment hi ha alguna percepció que em diu que alguna cosa ha canviat. En aquests dies és quan pens que som un ésser afortunat...


Fa poc temps he tingut aquesta sensació. A la pantalla del meu ordinador es bellugava la icona lluminosa del programa de correu. El parpelleig intermitent del dibuixet indicava que havia arribat correu nou a la meva bústia electrònica.


Sempre que veig a la pantalla el senyal d'haver rebut un missatge de correu sent una emoció especial. El cor em batega més fort, més aviat, i els músculs se'm tensen i disparen amb la mateixa inquietud que quan surto alguna nit a perseguir moixos salvatges pels boscos de Noningú.


No ho puc evitar... És com si en fer clic amb el ratolí sobre l'assumpte del missatge i obrir-lo, hagués de començar alguna mena d'aventura, s'hagués de desvetllar algun estrany misteri o hagués de passar algun fet extraordinari...


Però quasi mai passa res: Solen ser missatges sense més transcendència. Alguna comanda del meu amo perquè li consulti alguna cosa sobre les rondalles d'alguna antiga civilització..., o alguna propaganda sobre com comprar un videojoc per Astranet, la xarxa universal a la dimensió en que visc..., o alguna avorrida cantarella d'aquestes que prometen un premi si endevines una combinació de números d'una rifa electrònica.


Però quan he obert aquest missatge m'he il·lusionat! Aquest missatge no és dels avorrits; aquest missatge és d'aquells que auguren un bon grapat de coses interessants!


La missiva electrònica ve signada per Moni, un nal·lotell que va néixer a Bulgària, fa ara13 anys... Ell és molt jove comparat amb mi. Els anys que tinc jo, a la meva vida de ca, vénen a ser com si en tingués una quarantena dels de la vida dels homes. Ja sóc un ca madur!


En Moni em conta que va néixer petit... Jo també. Tothom neix petit, veig, tant en un univers com en un altre: és veu que el fet de néixer no és més que començar el treball de créixer! Però jo era molt petit quan vaig néixer! Nasquérem sis cadells en aquella ventrada. Les meves quatre germanes i el meu germà eren molt més grossos que jo. La meva mare, n'Àsia, no sabia com fer-ho per alimentar-nos bé a tot aquell cussam. I jo vaig ser el més magre de tots, el caganiu. Però ara he tornat ben gran i fort. El meu amo m'alimenta bé. Ja sap que amb la panxa plena puc inventar i contar les millors històries. I que la gent que vol escoltar-les se'n sent més satisfeta...


Crec que amb en Moni he guanyat un nou aliat en aquest univers dels humans!


Em diu al seu missatge que va néixer a Bulgària, però que per diferents motius ha hagut de traslladar-se a Mallorca. A la meva resposta li he demanat si Bulgària és el lloc que les grans enciclopèdies electròniques descriuen com el país que cavalca sobre la serralada de Stara Planina i que renta bona part de la seva terra a les aigües del Mar Negre...


Li he explicat a en Moni que tot i que jo visc en una altra dimensió, diferent a la vostra, em sembla que n'he sentit parlar de Bulgària... Segurament n'he recollit alguna llegenda, algun conte dels que que la gent gran conta als més petits quan esperen per sopar, a la vora del foc, o quan és l'hora d'anar a dormir.


Em sembla recordar que hi havia un conte búlgar que es deia “El Sol i l'Eriçó”. Parlava de que el Sol s'havia de casar i havia convidat a noces a tots els animals. L'Eriçó no en tenia cap gana d'anar a les noces i s'amagà en el seu cau quan el Sol anà a convidar-lo. Però tots els altres animals li varen dir que el rei de la vida l'havia convidat i que ell no podia defugir d'aquest honor. L'Eriçó, de molt mala gana, es va presentar al convit. Però, mentre que els altres animals feien festa, s'empatxaven amb els menjars del banquet i s'alegraven més del compte amb les begudes que els havia ofert l'astre rei, ell s'havia arrufat en un racó i es dedicava a rossegar un pedra.


Poc a poc se'n varen adonar tots de l'estrany comportament de l'Eriçó. El Lleó, ja empipat, va pegar un dels seus crits terribles:

“Es pot saber, Eriçó, perquè diantres rossegues pedres en lloc de menjar i beure aquestes viandes tan sucoses del convit de noces del nostre astre protector, el Sol...?”


L'Eriçó, remugant, remugant, sense deixar de rossegar pedres, va contestar, enfadat:

“No faig res que no hageu de fer tots vosaltres algun dia. Si el Sol se casa no es torbarà molt a tenir un fill. No es conformarà amb un i en voldrà més. Ben aviat en el cel lluiran un grapat de sols que creixeran cada tomb que facin al cel. Si ara, amb un únic Sol, ja fa calor als estius, imagineu quina escalfor socarrarà la terra quan el rajos de tota la família solar caiguin sobre ella i tots nosaltres. El món tornarà un gran desert i només quedaran les pedres per menjar. Quan això passi, jo ja hi estaré acostumat...!”


Tots els animals varen romandre perplexos i el Sol es va quedar molt pensatiu durant una gran estona.


He demanat a en Moni si ell coneixia aquesta història. La coneixeu algun o alguna de vosaltres...? Voleu saber com acaba.?


Li he pregat a en Moni que si coneixia algun conte o llegenda famosa que parli de Bulgària o de les gents de Bulgària que l'ens conti en aquest bloc. Si algú més en vol contar de contes o històries, tot aquest paper electrònic és vostre. Només m'heu d'enviar un correu electrònic com el que m'ha enviat en Moni. Si ho feis, internautes, em faríeu un gran favor. Jo sempre necessit noves històries per contar. I si són de llocs tan llunyans per a mi com Bulgària, molt millor!


Quan algú m'enviï una història, jo us explicaré com acaba el conte “El Sol i l'Eriçó”. Bé, potser en Moni el conegui i hagi aprofitat aquest bloc per contar-nos-ho.


Jo ja he escrit massa per avui. Em retiro a esperar la resposta d'en Moni. Confio que em contestarà...


Que Sort, la meva emperadriu, protectora de tots els destins, us sorprengui!


Mestral



diumenge, 18 de març del 2007

Bon viatge faci la cadernera!


... Per a tu un almud, i per a mi una barcella.

Contar contes...
Crear històries...
Lligar paraules...
Dibuixar silencis...
Escoltar...
Somiar...

Aquest espai, en trencar els bits que l'empresonen, serà allò que vulgueu que sia...

Ni més, ni menys...
Ni més, ni pus!






Som en Mestral, un ca.

Vaig néixer magre, esquifit i covard.

Amb el temps he millorat una mica la meva imatge, però segueixo sent poruc, impressionable, sensible i poc agosarat.

L'amo meu és n'Atzar i m'ha ensenyat a contar contes, històries i llegendes del país de Noningú, el regne oblidat de l'Emperadriu Sort.

Si en voleu saber..., si en sabeu escoltar..., si us atreviu a llegir-ne..., veniu sempre que vulgueu i obriu el vostre esperit al goig d'aquest diari on el degotís de les paraules omplirà el cabàs dels vostres somnis!

Mestral, ca per la gràcia de l'immesurable Univers.