Comiat

Al Palau de Noningú tothom és més feliç a causa dels somriures lluminosos estampats al rostre de la jove princesa Fortuna, però encara no tothom en sap la causa: només n'Atzar, bufó de Palau i amo meu, i jo, en Mestral, coneixem el secret del seu somriure i de la seva felicitat: les curtes nits d'estiu al voltant de Sant Joan han tornat més breus encara des que la princesa s'entreté amb les històries dels joves de Son Ferrer. Els seus somnis tenen ara les tonalitats daurades que es desprenen de la màgia de tots els terrissaires i aprenents de terrissaire que tan bé heu descrit, al·lotes i al·lots de Son Ferrer.

Us puc assegurar, joves, que, de mica en mica, tothom a Noningú coneixerà els vostres regals, els vostres relats, que esdevindran famosos i es contaran de boca en boca, abans que les forces misterioses que s'amaguen a dins la Internet xuclin amb la força dels vuit vents aquestes històries, i desapareguin per sempre més de la nostra mirada, deixant espai als relats d'altres ments imaginatives, com les vostres.

Quan arribi aquest moment, les vostres històries perviuran a la nostra memòria perquè les puguem continuar explicant durant anys i anys, i haureu deixat als nostres cors algunes de les espurnes màgiques sorgides de les generoses mans del mestre terrissaire.

Aviat hauré de partir amb n'Atzar pels camins de Noningú a cercar d'altres relats, d'altres aventures i d'altres joves que vulguin regalar-nos la seva imaginació...

Espero, amigues i amics de Son Ferrer, que no m'oblideu i que ens puguem trobar qualque altre pic en aquesta dimensió que tan amablement heu volgut compartir amb mi.

Que tingueu molt bon estiu i un futur ple de felicitat

Mestral

L'HOME DE FANG

Això era i no era un nin que s'anomenava Víctor que estava escombrant, quan de sobte se sent un soroll molt fort: era en Fang que feia màgia; en Víctor va veure què feia en Fang, en Fang estava fent màgia amb Fang i
va dir en Víctor:
-Jo vull fer-ho, això.
-D'acord, agafa'n.
-Això és fang jo vull fer màgia.
-Primer, fes un pot com aquest i després m'ho pensaré, d'acord?.
-D'acord.


Va estar tot la día intentant fer una figureta com la que li havia donat en Fang, va estar tot el día però per fi ho va acabar i li va dir en Víctor a en Fang:


-Fang ja ho he acabat, ara m'ensenyes a fer màgia?
-D'acord, té això.
-Una altra vegada, Fang?
-No, mira el que faig jo.

En Fang havia bufat molt suau i va fer que el fang que tenia en la mà prengués vida.

-Ara tu, Víctor.
-D'acord.
La primera vegada no ho va fer bé, però a la segona ho va fer bé, se movia molt, però en Fang va dir:

-Víctor, posa la mà com jo.
-D'acord.
-Molt bé, ara espera i veuràs.
-D'acord.

El fang es va moure dins la mà de tots dos; posaren les altres mans i en Fang va deixar a en Víctor fer la resta. Llavors en Víctor va fer-ho i va fer una figureta molt bonica que pareixia un ou amb molta màgia molt bonica.

Diana, l'heroïna.

Hola Diana,

He assaborit la teva narració amb molt d'interès. M'ha agradat molt aquest tema que has triat.
I sobre tot, m'ha fet reflexionar molt sobre el que pensau els humans, al menys alguns humans, sobre vosaltres mateixos....

La teva història m'ha reafirmat en la meva suposició de que la humanitat no pot estar sense els herois i les heroïnes , o superheroïnes com les solen dir ara els guionistes de còmics o de pel·lícules. La mitologia, en totes les cultures, en té un bon grapat d'aquests éssers amb poders sobrehumans que poden resoldre situacions impossibles per als homes i les dones normals. Tot i això, no deixen de pensar i sentir com elles i ells, tenen les mateixes necessitats, s'estimen i s'odien, s'enamoren... tot el que pensen ho fan dintre d'unes unes ments ben humanes.

La protagonista de la teva història (que nom com tu, per cert...) posseeix el poder més preat, potser, per a quasi tots els humans: la capacitat per aturar el temps...

Ah, aturar el temps! ...tot quiet, tot estàtic, tot immòbil... Fermar el temps a les altres dimensions de l'espai, frenar el motor que mou l'engranatge de l'univers i deixar en suspens tots els successos, totes les històries, el fil mateix de la Història, amb majúscules...

La protagonista de la teva història m'ha emocionat perquè és l'exemple més impressionant de la senzillesa i l'humiliat: dotada de l'immens poder d'aturar el temps i existir fora de l'existència de tots els demés éssers, de totes les demés coses, existir com a observadora de tots els fenòmens encadenats a la immobilitat temporal, ella utilitza tot aquest potencial ...per desenganxar la faldilla de la seva amiga i salvar-la de tota possibilitat de sospita per part del xicot que li agrada. Sublime!

Enhorabona per la teva història i gràcies per haver dignat aquest bloc amb un heroïna tan “humana” i tan “divina” al mateix temps.

I tu, Diana, si poguessis, per a què o per a qui aturaries el temps...?

Mestral.

UN ALTRA VEGADA DE VIATGE

- Víctor, t'agradaria sopar amb mi?
- És clar que sí que m'agradaria. Vols que et vingui a cercar a les 9.00?
- D'acord.
- Doncs fins després.

Quan na Diana estava a casa seva esperant en Víctor, la seva amiga va trucar a la porta. Na Diana va creure que era en Víctor, obrí i va comprovar que era la seva amiga; li va dir:

- Hola Diana, que guapa!! T'he de dir una cosa: has quedat ara amb en Víctor, no?
- Sí.
- Doncs quan torneu a casa, si ell t'acompanya, li dius que vingui fins a la porta, d'acord?
- Per què?
- Perquè jo vull entrar al seu cotxe.
- Què dius? No ho facis.
- Per favor, m'agradaria entrar al seu cotxe per agafar una cosa, vull agafar una cosa del seu cotxe, per favor.

De sobte, van tornar a trucar a la porta i na Ioli va insistir:

- Per favor, fes-ho per mi.
- D'acord, ho faré, però vull que agafis ràpidament el que sigui, d'acord?
- D'acord, gràcies.
- Vinga, amaga't, ràpid.
- Però, ja saps que és ell?
- Sí, corre.

Na Diana va obrir la porta i era en Víctor, que li va dir:

- Que guapa que estàs, Diana; anem?
- D'acord.

Varen anar a sopar i en acabar, varen ballar una cançó molt bonica. Quan la música es va acabar, en Víctor va acompanyar na Diana a casa i ella li va demanar que l'acompanyés fins a la porta.

- És clar que sí, va dir ell

Na Ioli va anar de pressa a agafar aquella cosa: va obrir la porta del cotxe per entrar però ells encara eren a dins, llavors na Diana va besar en Víctor perquè no s'adonés de la presència de l'amiga i que la faldilla de na Ioli s'havia quedat enganxada a la porta del cotxe quan per accident i per les presses, na Ioli l'havia oberta. De sobte s'aturà el temps i tot va ser molt estrany: na Diana es va separar d'en Víctor, va desenganxar la faldilla de na Ioli de la porta del cotxe i va tornar corrents com una màquina, es va posar com abans a dar-li una besada, a en Víctor. El temps es va tornar a posar en marxa... Una estona després, na Diana va dir:

- Què ha passat? És com si s'hagués aturat el temps... I va pensar per ella: això és molt estrany, sembla que el meteorit m'ha donat poders.

Cap dels dos s'ho podia explicar. Es van acomiadar i na Diana entrà a casa seva.

Ara Diana pensava que ja sabia controlar els seus poders; es va inventar una disfressa: primer la va dibuixar, després va pensar quins colors volia que tingués i va pensar que li agradava de color vermell, groc i negre, de línies, amb una cara amb orelles com un gat. Es va fer la disfressa i va sortir al carrer a defensar el poble. Va trobar que atracaven un banc: na Diana hi va arribar saltant per les teulades i es va barallar amb els dolents atracadors. Va aconseguir derrotar-los tota sola.

Des d'aquell moment, va comparèixer als periòdics, a les televisions: era la salvadora del poble.

A l'institut, na Diana s'adormia perquè es passava les nits salvant vides... Com que en Víctor estava enamorat de na Diana, i na Diana d'en Víctor un dia ell li va dir a ella a la zona de les taquilles:

- Diana, vols sortir amb mi?
- És clar que sí, m'encantaria.
- Però, vols ser la meva al·lota?
- Doncs, és clar, si estic súper enamorada de vostè...

Es van besar molt tendrament.

Més tard, na Diana li va explicar a na Ioli tot allò dels poders, li va fer prometre i jurar i jurar i prometre, que no ho diria a ningú. També li va contar que era l'al·lota d'en Víctor Peralta.

Na Diana va decidir que, tot i la cara de gat de la seva disfressa, volia que la coneguessin amb el nom de Serp, la serp superheroïna.

La història d'en Moni

Navegants de la gran xarxa, ja podeu delectar-vos amb la narració que m'ha enviat en Moni!

Aquest jovenet s'ha submergit en el temps i ha posat a jugar la seva ment atrevida i valenta amb els mites que sustenten la vostra cultura, dones i homes que deixau que la Mediterrània us amari amb esquitxos de sal i escuma de llegendes...

En Moni ha vist amb els ulls de la fantasia com la llegenda de la germana d'Alexandre el Gran feia un gir imprevist i esdevenia una nova història. La seva imaginació furtiva i curiosa l'ha portat a volar sobre els penya-segats blancs de Creta, sobre les blaves aigües del mar de Líbia, i ha pogut destriar com un jove guerrer que ja havia deixat de batallar feia temps, trobava l'amor de la manera més imprevista, sorgint d'entre les tenebres submarines, empresonat en el cos d'un monstre...

En Moni ha traspassat l'espai i el temps per assistir entre les parets del Temple d'Heraklio a la transmutació de Tessalònica, desfent-se de la pell de monstre per convertir-se en una dona bella. I la genialitat de la inventiva del meu amic búlgar ha fet que aquesta transformació no hagi estat gràcies a cap beuratge màgic ni cap encanteri esotèric. Tota la màgia la va posar la paraula pacient d'una dona vella i sàvia que va ajudar a la princesa macedònica a assumir la mort del seu germà i acabar així amb el mite de destrucció i mort que conta la llegenda, que canta la cançó...

Tessalònica i Clasteres tenen totes les seves vides per estimar-se. Jo no tinc tan de temps: he de dur aquesta història tan meravellosa al meu amo perquè la conti a la princesa Fortuna. Estic segur que l'emoció i el sentiment ompliran les amples sales del palau de Noningú. Si jo fos humà, com vosaltres, també m'emocionaria...

Gràcies Moni!

Mestral

Clasteres i Tessalònica

Feia quatre dies que en Clasteres havia sortit del port d'Heraklio amb la seva nau. Els dos primers dies s'havia dedicat només a navegar costejant les aigües de Creta, cap al llevant. Després havia fet rumb cap al migjorn per trobar els grans bancs de peixos per fer una gran pesca i guanyar-se uns bons doblers.

Clasteres era un home encara jove amb els seus trenta anys. Era fort, valent i un expert navegant en aquelles aigües de la Mediterrània. Havia lluitat com a soldat amb les tropes d'Alexandre el Gran però unes febres impediren que pogués acompanyar-lo a les darreres campanyes de l'Emperador.

Amb la seva pell fosca i uns ulls plens del color blau de la mar, era un home molt atractiu, de planta atlètica. Moltes jovenetes se n'havien enamorat perdudament però ell no n'havia fet cas i seguia solter. La seva àvia, sacerdotessa en un temple de Creta, sempre li deia quan era petit que l'amor li arribaria des del fons de la mar. I ell ho havia cregut sempre.

Ara navegava, solitari, cap al sud de Creta, per fer el que millor sabia fer: pescar, omplir la barca de peixos i vendre'ls pel pobles de la costa cretenca. Feia temps ja que no se dedicava a la guerra. Havia començat a fer mal temps. El cel s'havia començat a obscurir i el vent bufava amb més força. La mar semblava que volgués començar a bullir i els esquitxos de sal ja li havien mullat els llargs cabells negres i rinxolats.

De sobte, quan la barca se gronxava més del que en Clasteres hagués volgut, prop de l'illot de Chryssi, d'entre les aigües remogudes sorgí el cap monstruós de Tessalònica, amb tots els cabells en forma de serps terribles.

I amb una veu misteriosa va començar a cridar: - Mariner, tu que navegues pels mars de la Mediterrània, diguem on és el meu germà Alexandre.

En Clasteres sabia que la seva vida depenia del que diria, així que va pensar amb rapidesa i va contestar:

- Jo no sé què va passar: jo era un soldat del teu germà però el meu exèrcit es quedà a Macedònia mentre que ell continuava cap a Àsia - contestà en Clasteres. - Però conec una vella que té un germà que va lluitar amb Alexandre a Àsia contra el exèrcit pers. Pots parlar amb ell; te mostraré el camí. Primer has d'anar al temple de Zeus que es troba en la costa d'Heraklio i en ser allà crida el nom de la guardiana. Ella baixarà a la platja i podràs parlar amb ella i amb el seu germà, el soldat. Ella té la pell obscura, els ulls verds i és de baixa estatura...

Na Tessalònica va anar cap a la costa d'Heraklio i desprès de poc temps arribaren la vella i el seu germà.

-On és el meu germà?- preguntà la gorgona a la vella des del lloc on rompien les ones.

-Jo sé on és - va contestar la vella - però primer vine amb mi, aquí a la platja.

Na Tessalònica va anar a la platja i va preguntar pel seu germà una altra vegada.

-El TEU GERMA ÉS MORT – li va dir la vella.

-NOOOOOOOOOO ! - va xisclar la gorgona, enfurismada.

Just en aquell moment se va aixecar un fort vent i les ones començaren a rompre amb la mateixa fúria sobre l'arena, tot posant en perill la vella sacerdotessa. El germà de la vella va usar el seu arc per disparar a la gorgona sirena, no per matar-la, sinó per dormir-la. En Clasteres, mogut per la curiositat, havia observat tot el que passava, amagat darrera d'unes roques de la base del penya-segat que envoltava la platja. No sabia perquè, però havia sentit un sentiment de compassió per aquella criatura que estimava tant el seu germà. I en veure l'arquer amb la fletxa a punt de disparar, just al darrer moment, va sortir Clasteres amb un escut per a defensar la gorgona de la fletxa.

El germà de la vella ermitana va disparar però en Clasteres va protegir la gorgona de la fletxa amb el seu escut. L'acció d'en Clasteres va torbar per uns moments Tessalònica que no es va veure amb prou forces per negar la platja amb el temporal, ja que mataria també l'home que l'havia salvada. I va decidir fugir altra vegada cap al fons de la mar.

Però abans de que la gorgona pogués escapar, el germà de la vella va disparar una fletxa que fou feta pel deu Hades i tenia poders màgics per paralitzar-la.

-Tu volies saber si el teu germà es mort - va dir la vella, acostant-se al cos paralitzat de la sirena. - Ara que ja ho saps ho hauràs d'assumir per salvar-te del teu destí.

La gorgona es va quedar a la platja sense moure's i el germà i la vella van agafar-la i amagar-la perquè les gorgones sirenes no poden anar caminant a la ciutat. Per això la van deixar en el temple de Zeus, dedins d'una piscina.

Passaven dies i la gorgona no volia sortir ni volia menjar. Durant uns quants de dies, cada dia la vella li havia contat una part de la història de la mort del seu germà. Un dia, la vella sacerdotessa hi va tornar per contar una altra vegada com havia mort n'Alexandre, però quan va entrar va veure que la gorgona s'haviatransformat en una dona jove, una dona bella, perquè havia acceptat la mort del seu germà gracies a la paciència i les bones paraules de la vella.

Al dia següent en Clasteres havia just arribat al port, després de tornar de pescar de les costes del nord de Creta, quan va veure un vaixell imperial fet d'or. En Clasteres va veure que del vaixell havia baixat una dona molt bella. De tot d'una no va conèixer la dona, però després va reconèixer aquells ulls i va entendre que la dona era la gorgona. Ell no podia creure que la gorgona havia acceptat a la fi la mort del seu germà, Alexandre el Gran, i s'havia pogut alliberar de l'horrible encanteri que l'empresonava.

Tessalònica venia a donar-li les gràcies per la seva bona obra, però no va ser necessari que parlessin: l'amor havia nascut entre ells des de la primera trobada a la costa de l'illa de Chryssi. Els dos es van casar i van viure feliços totes les seves vides.