dilluns, 11 de juny del 2007

Clasteres i Tessalònica

Feia quatre dies que en Clasteres havia sortit del port d'Heraklio amb la seva nau. Els dos primers dies s'havia dedicat només a navegar costejant les aigües de Creta, cap al llevant. Després havia fet rumb cap al migjorn per trobar els grans bancs de peixos per fer una gran pesca i guanyar-se uns bons doblers.

Clasteres era un home encara jove amb els seus trenta anys. Era fort, valent i un expert navegant en aquelles aigües de la Mediterrània. Havia lluitat com a soldat amb les tropes d'Alexandre el Gran però unes febres impediren que pogués acompanyar-lo a les darreres campanyes de l'Emperador.

Amb la seva pell fosca i uns ulls plens del color blau de la mar, era un home molt atractiu, de planta atlètica. Moltes jovenetes se n'havien enamorat perdudament però ell no n'havia fet cas i seguia solter. La seva àvia, sacerdotessa en un temple de Creta, sempre li deia quan era petit que l'amor li arribaria des del fons de la mar. I ell ho havia cregut sempre.

Ara navegava, solitari, cap al sud de Creta, per fer el que millor sabia fer: pescar, omplir la barca de peixos i vendre'ls pel pobles de la costa cretenca. Feia temps ja que no se dedicava a la guerra. Havia començat a fer mal temps. El cel s'havia començat a obscurir i el vent bufava amb més força. La mar semblava que volgués començar a bullir i els esquitxos de sal ja li havien mullat els llargs cabells negres i rinxolats.

De sobte, quan la barca se gronxava més del que en Clasteres hagués volgut, prop de l'illot de Chryssi, d'entre les aigües remogudes sorgí el cap monstruós de Tessalònica, amb tots els cabells en forma de serps terribles.

I amb una veu misteriosa va començar a cridar: - Mariner, tu que navegues pels mars de la Mediterrània, diguem on és el meu germà Alexandre.

En Clasteres sabia que la seva vida depenia del que diria, així que va pensar amb rapidesa i va contestar:

- Jo no sé què va passar: jo era un soldat del teu germà però el meu exèrcit es quedà a Macedònia mentre que ell continuava cap a Àsia - contestà en Clasteres. - Però conec una vella que té un germà que va lluitar amb Alexandre a Àsia contra el exèrcit pers. Pots parlar amb ell; te mostraré el camí. Primer has d'anar al temple de Zeus que es troba en la costa d'Heraklio i en ser allà crida el nom de la guardiana. Ella baixarà a la platja i podràs parlar amb ella i amb el seu germà, el soldat. Ella té la pell obscura, els ulls verds i és de baixa estatura...

Na Tessalònica va anar cap a la costa d'Heraklio i desprès de poc temps arribaren la vella i el seu germà.

-On és el meu germà?- preguntà la gorgona a la vella des del lloc on rompien les ones.

-Jo sé on és - va contestar la vella - però primer vine amb mi, aquí a la platja.

Na Tessalònica va anar a la platja i va preguntar pel seu germà una altra vegada.

-El TEU GERMA ÉS MORT – li va dir la vella.

-NOOOOOOOOOO ! - va xisclar la gorgona, enfurismada.

Just en aquell moment se va aixecar un fort vent i les ones començaren a rompre amb la mateixa fúria sobre l'arena, tot posant en perill la vella sacerdotessa. El germà de la vella va usar el seu arc per disparar a la gorgona sirena, no per matar-la, sinó per dormir-la. En Clasteres, mogut per la curiositat, havia observat tot el que passava, amagat darrera d'unes roques de la base del penya-segat que envoltava la platja. No sabia perquè, però havia sentit un sentiment de compassió per aquella criatura que estimava tant el seu germà. I en veure l'arquer amb la fletxa a punt de disparar, just al darrer moment, va sortir Clasteres amb un escut per a defensar la gorgona de la fletxa.

El germà de la vella ermitana va disparar però en Clasteres va protegir la gorgona de la fletxa amb el seu escut. L'acció d'en Clasteres va torbar per uns moments Tessalònica que no es va veure amb prou forces per negar la platja amb el temporal, ja que mataria també l'home que l'havia salvada. I va decidir fugir altra vegada cap al fons de la mar.

Però abans de que la gorgona pogués escapar, el germà de la vella va disparar una fletxa que fou feta pel deu Hades i tenia poders màgics per paralitzar-la.

-Tu volies saber si el teu germà es mort - va dir la vella, acostant-se al cos paralitzat de la sirena. - Ara que ja ho saps ho hauràs d'assumir per salvar-te del teu destí.

La gorgona es va quedar a la platja sense moure's i el germà i la vella van agafar-la i amagar-la perquè les gorgones sirenes no poden anar caminant a la ciutat. Per això la van deixar en el temple de Zeus, dedins d'una piscina.

Passaven dies i la gorgona no volia sortir ni volia menjar. Durant uns quants de dies, cada dia la vella li havia contat una part de la història de la mort del seu germà. Un dia, la vella sacerdotessa hi va tornar per contar una altra vegada com havia mort n'Alexandre, però quan va entrar va veure que la gorgona s'haviatransformat en una dona jove, una dona bella, perquè havia acceptat la mort del seu germà gracies a la paciència i les bones paraules de la vella.

Al dia següent en Clasteres havia just arribat al port, després de tornar de pescar de les costes del nord de Creta, quan va veure un vaixell imperial fet d'or. En Clasteres va veure que del vaixell havia baixat una dona molt bella. De tot d'una no va conèixer la dona, però després va reconèixer aquells ulls i va entendre que la dona era la gorgona. Ell no podia creure que la gorgona havia acceptat a la fi la mort del seu germà, Alexandre el Gran, i s'havia pogut alliberar de l'horrible encanteri que l'empresonava.

Tessalònica venia a donar-li les gràcies per la seva bona obra, però no va ser necessari que parlessin: l'amor havia nascut entre ells des de la primera trobada a la costa de l'illa de Chryssi. Els dos es van casar i van viure feliços totes les seves vides.

4 comentaris:

Miriam ha dit...

Enhorabona Moni! La teva història está molt ben feta, m'ha agradat molt.

Anònim ha dit...

Moni, m'ha agradat molt la teva historia(t'ha costat molt? enhorabona!!!!!!!)

Pedro Baquero García

Anònim ha dit...

Has fet un bon treball m'ha agradat molt Moni.

Esteban Martín.

Amador Calafat Albertí ha dit...

L'enhorabona Moni.
Un bon amic m'ha recomanat que llegís aquest conte i no m'ha defraudat gens. L'he trobat fascinant.