diumenge, 1 d’abril de 2007

He rebut un correu!

Hi ha dies en que els astres fan un tomb especial pel cel. Sembla que cada punt lluminós està en el mateix lloc. Però no... Al fons del meu enteniment hi ha alguna percepció que em diu que alguna cosa ha canviat. En aquests dies és quan pens que som un ésser afortunat...


Fa poc temps he tingut aquesta sensació. A la pantalla del meu ordinador es bellugava la icona lluminosa del programa de correu. El parpelleig intermitent del dibuixet indicava que havia arribat correu nou a la meva bústia electrònica.


Sempre que veig a la pantalla el senyal d'haver rebut un missatge de correu sent una emoció especial. El cor em batega més fort, més aviat, i els músculs se'm tensen i disparen amb la mateixa inquietud que quan surto alguna nit a perseguir moixos salvatges pels boscos de Noningú.


No ho puc evitar... És com si en fer clic amb el ratolí sobre l'assumpte del missatge i obrir-lo, hagués de començar alguna mena d'aventura, s'hagués de desvetllar algun estrany misteri o hagués de passar algun fet extraordinari...


Però quasi mai passa res: Solen ser missatges sense més transcendència. Alguna comanda del meu amo perquè li consulti alguna cosa sobre les rondalles d'alguna antiga civilització..., o alguna propaganda sobre com comprar un videojoc per Astranet, la xarxa universal a la dimensió en que visc..., o alguna avorrida cantarella d'aquestes que prometen un premi si endevines una combinació de números d'una rifa electrònica.


Però quan he obert aquest missatge m'he il·lusionat! Aquest missatge no és dels avorrits; aquest missatge és d'aquells que auguren un bon grapat de coses interessants!


La missiva electrònica ve signada per Moni, un nal·lotell que va néixer a Bulgària, fa ara13 anys... Ell és molt jove comparat amb mi. Els anys que tinc jo, a la meva vida de ca, vénen a ser com si en tingués una quarantena dels de la vida dels homes. Ja sóc un ca madur!


En Moni em conta que va néixer petit... Jo també. Tothom neix petit, veig, tant en un univers com en un altre: és veu que el fet de néixer no és més que començar el treball de créixer! Però jo era molt petit quan vaig néixer! Nasquérem sis cadells en aquella ventrada. Les meves quatre germanes i el meu germà eren molt més grossos que jo. La meva mare, n'Àsia, no sabia com fer-ho per alimentar-nos bé a tot aquell cussam. I jo vaig ser el més magre de tots, el caganiu. Però ara he tornat ben gran i fort. El meu amo m'alimenta bé. Ja sap que amb la panxa plena puc inventar i contar les millors històries. I que la gent que vol escoltar-les se'n sent més satisfeta...


Crec que amb en Moni he guanyat un nou aliat en aquest univers dels humans!


Em diu al seu missatge que va néixer a Bulgària, però que per diferents motius ha hagut de traslladar-se a Mallorca. A la meva resposta li he demanat si Bulgària és el lloc que les grans enciclopèdies electròniques descriuen com el país que cavalca sobre la serralada de Stara Planina i que renta bona part de la seva terra a les aigües del Mar Negre...


Li he explicat a en Moni que tot i que jo visc en una altra dimensió, diferent a la vostra, em sembla que n'he sentit parlar de Bulgària... Segurament n'he recollit alguna llegenda, algun conte dels que que la gent gran conta als més petits quan esperen per sopar, a la vora del foc, o quan és l'hora d'anar a dormir.


Em sembla recordar que hi havia un conte búlgar que es deia “El Sol i l'Eriçó”. Parlava de que el Sol s'havia de casar i havia convidat a noces a tots els animals. L'Eriçó no en tenia cap gana d'anar a les noces i s'amagà en el seu cau quan el Sol anà a convidar-lo. Però tots els altres animals li varen dir que el rei de la vida l'havia convidat i que ell no podia defugir d'aquest honor. L'Eriçó, de molt mala gana, es va presentar al convit. Però, mentre que els altres animals feien festa, s'empatxaven amb els menjars del banquet i s'alegraven més del compte amb les begudes que els havia ofert l'astre rei, ell s'havia arrufat en un racó i es dedicava a rossegar un pedra.


Poc a poc se'n varen adonar tots de l'estrany comportament de l'Eriçó. El Lleó, ja empipat, va pegar un dels seus crits terribles:

“Es pot saber, Eriçó, perquè diantres rossegues pedres en lloc de menjar i beure aquestes viandes tan sucoses del convit de noces del nostre astre protector, el Sol...?”


L'Eriçó, remugant, remugant, sense deixar de rossegar pedres, va contestar, enfadat:

“No faig res que no hageu de fer tots vosaltres algun dia. Si el Sol se casa no es torbarà molt a tenir un fill. No es conformarà amb un i en voldrà més. Ben aviat en el cel lluiran un grapat de sols que creixeran cada tomb que facin al cel. Si ara, amb un únic Sol, ja fa calor als estius, imagineu quina escalfor socarrarà la terra quan el rajos de tota la família solar caiguin sobre ella i tots nosaltres. El món tornarà un gran desert i només quedaran les pedres per menjar. Quan això passi, jo ja hi estaré acostumat...!”


Tots els animals varen romandre perplexos i el Sol es va quedar molt pensatiu durant una gran estona.


He demanat a en Moni si ell coneixia aquesta història. La coneixeu algun o alguna de vosaltres...? Voleu saber com acaba.?


Li he pregat a en Moni que si coneixia algun conte o llegenda famosa que parli de Bulgària o de les gents de Bulgària que l'ens conti en aquest bloc. Si algú més en vol contar de contes o històries, tot aquest paper electrònic és vostre. Només m'heu d'enviar un correu electrònic com el que m'ha enviat en Moni. Si ho feis, internautes, em faríeu un gran favor. Jo sempre necessit noves històries per contar. I si són de llocs tan llunyans per a mi com Bulgària, molt millor!


Quan algú m'enviï una història, jo us explicaré com acaba el conte “El Sol i l'Eriçó”. Bé, potser en Moni el conegui i hagi aprofitat aquest bloc per contar-nos-ho.


Jo ja he escrit massa per avui. Em retiro a esperar la resposta d'en Moni. Confio que em contestarà...


Que Sort, la meva emperadriu, protectora de tots els destins, us sorprengui!


Mestral