Històries de bruixes

Diuen que a l'estiu tota cuca viu, però jo no em puc gratar massa la panxa, a no ser per encalçar alguna puça perdulària...

Amb els xafogors de l'estiu, quan la calitja esvaeix en taques d'aquarel·la les formes del paisatge i dilueix l'enteniment dels humans entre degotissos de suor, jo segueixo impertorbable la caça de bones històries pel meu amo, n'Atzar...

I vet aquí que me n'he trobades en un poblet del migjorn de Mallorca, entre cales d'un verd esmaragda i conradissos abandonats a l'imperi de la ravenissa i l'escaiola borda. Dues noietes amb ulls de mel m'han contat un conte de bruixes!

N'Anna i na Marina, na Marina i n'Anna, no deuen tenir molt més enllà dels vuit anys i ja han signat com a autores una desena dels capítols d'aquesta història de bruixes.

No sé, benvolguts i benvolgudes internautes que visitau aquest bloc, qui deu tenir més màgia enganxada a la pell, si n'Anna i na Marina o na Ci-Cra-Cru, la protagonista de la seva narració.

Llegiu i jutjau...

NaCri-Cra-Cru

i la seva germana

Na Cri-Cra-Cru

Na Cri-Cra-Cru es baixeta, té els cabells curts i de color mandarina, té el nas que li penja li encanten els colors vermell, lila, blau, groc i verd. Té les sabates molt grosses, i marrons, el seu vestit i el seu capell són de color vermell obscur, és molt però que molt simpàtica, però el seu problema es que encara no sap controlar la màgia i no té escombra voladora…

Primer capítol
Na Negreta

Això era i no era una bruixa que nomia Cri-Cra-Cru, tenia un moix i una petita aranya. El seu moix nomia Corb, i era de color negre, tenia els ulls verds, i tenia dos mesos. L’aranya era molt especial, era de color blau, ella nomia Blaviua…
Un dia quan na Cri-Cra-Cru, estava prenent un cafè li va arribar una carta, que deia:
“Hola Cri-Cra-Cru, la Li-Lu-La et vol dir que t’han embruixat el castell . Signat: Li-Lu-La.”
Quan na Cri-Cra-Cru havia acabat de llegir la carta n’hi va enviar una a la fada que nomia Negreta. L’únic que sabia fer Negreta era embruixar cases i castells; na Cri-Cra-Cru va enviar immediatament una carta que deia:
“Per què ho has tornat a fer Negreta? Signat: Cri-Cra-Cru.” .
Na Negreta no n’hi va enviar cap a na Cri-Cra-Cru. (Es que na Negreta no sabia escriure, però no li va desembruixar el castell, perquè tampoc no ho sabia fer.)

Segon Capítol
Na Cri-Cra-Cru se'n va a París

Després na Cri-Cra-Cru se n'havia d’anar de viatge. És clar, se'n va anar a París perquè li havien embruixat el castell. Va agafar la seva maleta i se'n va anar amb el Corb i na Blaviua. A París hi havia moltes bruixes amigues seves; allà hi vivia la seva germana Li-Lu-La. La seva germana estava enamorada de na Blaviua perquè li encantava el color blau, però no en podia trobar cap altra com ella. Na Cri-Cra-Cru no ho va saber mai, però sabia que la seva germana li encantava el color blau.

Tercer capítol
Les disfresses

Un matí quan na Cri-Cra-Cru estava prenent el cafè amb la seva germana tenia ganes d’anar a passejar per Paris. Les bruixes, perquè ningú sàpiga que eren bruixes, es canviaven de cos com si fossin persones humanes. Na Cri-Cra-Cru i la seva germana varen anar a passejar i una dona les hi va dir : “No som al dia de carnaval”; les bruixes es varen amoïnar perquè no s’havien canviat. Les bruixes varen tornar ràpidament a casa seva per canviar-se.

Quart Capítol
L'al·lèrgia al ferro.

Després de vestir-se, les dues germanes varen anar a la torre Eiffel. Na Cri-Cra-Cru tenia al·lèrgia al ferro, però no sabia que la torre més famosa de París era feta de ferro.
Varen pujar amb l’ascensor, i na Cri.-Cra-Cru va començar a fer “Ahssshuuusss!!!”.
“Què et passa??” , li va dir la seva germana.
“Tenc al·lèrgia al ferro!!!”, va cridar.
“Perquè no ho has dit abans??!!”, li va demanar la seva germana Li-Lu-La, i na Cri-Cra-Cru, li contestà:
“És que no sabia que aquesta torre estigués feta de ferro”
“Doncs tornem a casa!”
I la Cri-Cra-Cru, contestà enèrgicament: “Sí. Sí!!!, Ahhssshumsss!!!.

Cinquè Capítol
Les classes de bruixeria

Quan varen arribar a ca seva estava amoïnada perquè no podia pujar al seu monument preferit (la torre Eiffel) . El vespre devers les 9, na Cri-Cra-Cru va demanar a la seva germana a veure si podia anar amb ella a classes de bruixeria; la seva germana li va dir que podria ser que la seva amiga Malina les pogués donar un cop de mà , perquè la seva mare era mestra de bruixeria.

Sisè Capítol
Les classes de bruixeria comencen bé

Al matí devers les 10, les dues germanes varen trucar a la Malina i li varen preguntar si la seva mare les podria donar classes de bruixeria. Na Malina les va dir que sí, i varen començar així: amb una granera voladora i un llibre de màgia …

Escola de bruixeria

Setè Capítol
El conill de na Malina

Al dia següent quan na Cri-Cra-Cru va anar a agafar l’escombra es va trobar amb el conill de na Malina; però na Malina no volia que ningú tocàs el seu conill perquè com que no tenia germanes, es pensava que tot era seu, i no deixava les coses perquè era un poc egoista.
Na Cri-Cra-Cru ho sabia i li va tornar el conill a na Malina, però quan na Malina va agafar el conill, va desaparéixer: plufffffffff .
Na Malina el va cercar per tot, però no el va trobar. Ja es feia de nit i na Cri-Cra-Cru se n'havia d’anar a casa seva. Llavors el conill de na Malina va aparèixer davant de na Cri-Cra-Cru, la qual li va demanar a na Malina perquè desapareixia quan estava damunt ella , i quan estava damunt na Cri-Cra-Cru no desapareixia. Na Malina li va dir : “Això passa sempre quan hi ha altres persones: el conill les vol conèixer i damunt meu desapareix..

Vuitè Capítol
En Corb s’ha escapat

L’ endemà na Malina ja havia recuperat el seu conill i na Cri-Cra-Cru es va posar contenta. Va sortir a passejar amb na Li-Lu La i na Blaviua mentre en Corb va quedar a casa. A en Corb no li agradava estar dins una casa i va sortir per la finestra, es va escapar. Tothom que veia en Corb el volia agafar però ell corria i ningú el va agafar.
En Corb no sabia a on era la seva casa. Hi havia tants de cotxes a París que es va posar trist d’haver-se escapat. En Corb volia tornar a ca seva però no sabia a on era. Quan na Cri-Cra-Cru i na Li-Lu-La varen tornar, na Blaviua els hi va dir en l’idioma de les aranyes : “En Corb s’ha escapat per la finestra”
Elles dues varen demanar a tota la gent si havien vist un moix negre amb els ulls verds. Na Malina va trobar en Corb i li va tornar a na Cri-Cra-Cru, la qual es va posar molt contenta i li va donar les gràcies a na Malina. Però na Cri-Cra-Cru es va enfadar amb en Corb i li va dir que si es tornava escapar li prepararia un bon càstig.

Novè Capítol
Na Blaviua està malalta

Al dia següent na Blaviua es va posar malalta .Havien d'anar a un concert però na Blaviua estava malalta i havia d´anar al metge. El metge li va dir que havia de fer ioga o tai-txí .
Na Blaviua va fer ioga i va començar a volar tranquil·lament per la seva habitació. Na Cri-Cra-Cru va entrar i na Blaviua va caure a terra i es va fer mal. Na Li-Lu-La li va dur una tassa de te i es va posar molt millor. Quan era hora d’anar al concert, na Blaviua ja podia anar al concert amb na Cri-Cra-Cru, na Li-Lu-La i en Corb.

Desè capítol
Na Cri-Cra-Cru torna a Londres

Ara na Cri-Cra-Cru ja se n'ha de tornar a Londres, la seva ciutat. Va fer la maleta i la Li-Lu-La la va acompanyar a l'aeroport; es varen acomiadar i na Cri-Cru-Cra va pujar a l’avió amb en Corb i la Blaviua. Però l'hostessa li va dir que a l’avió no podien pujar moixos. Ella li va demanar : “Però, com duré el meu moix a Londres? “ i l’hostessa va dir-li: “a l’avió dels animals!!”. Na Cri-Cra-Cru demanà: “A quina hora parteix?”, i l’hostessa respongué: “Ara mateix!!”


Na Cri-Cra-Cru va agafar en Corb i na Blaviua, els va dur a l’avió dels animals i després va pujar al seu avió. Quan el seu avió ja havia aterrat va anar a cercar en Corb i na Blaviua i varen tornar a ca seva, a la ………. FI

Anna Monserrat
Marina Camargo

Comiat

Al Palau de Noningú tothom és més feliç a causa dels somriures lluminosos estampats al rostre de la jove princesa Fortuna, però encara no tothom en sap la causa: només n'Atzar, bufó de Palau i amo meu, i jo, en Mestral, coneixem el secret del seu somriure i de la seva felicitat: les curtes nits d'estiu al voltant de Sant Joan han tornat més breus encara des que la princesa s'entreté amb les històries dels joves de Son Ferrer. Els seus somnis tenen ara les tonalitats daurades que es desprenen de la màgia de tots els terrissaires i aprenents de terrissaire que tan bé heu descrit, al·lotes i al·lots de Son Ferrer.

Us puc assegurar, joves, que, de mica en mica, tothom a Noningú coneixerà els vostres regals, els vostres relats, que esdevindran famosos i es contaran de boca en boca, abans que les forces misterioses que s'amaguen a dins la Internet xuclin amb la força dels vuit vents aquestes històries, i desapareguin per sempre més de la nostra mirada, deixant espai als relats d'altres ments imaginatives, com les vostres.

Quan arribi aquest moment, les vostres històries perviuran a la nostra memòria perquè les puguem continuar explicant durant anys i anys, i haureu deixat als nostres cors algunes de les espurnes màgiques sorgides de les generoses mans del mestre terrissaire.

Aviat hauré de partir amb n'Atzar pels camins de Noningú a cercar d'altres relats, d'altres aventures i d'altres joves que vulguin regalar-nos la seva imaginació...

Espero, amigues i amics de Son Ferrer, que no m'oblideu i que ens puguem trobar qualque altre pic en aquesta dimensió que tan amablement heu volgut compartir amb mi.

Que tingueu molt bon estiu i un futur ple de felicitat

Mestral

L'HOME DE FANG

Això era i no era un nin que s'anomenava Víctor que estava escombrant, quan de sobte se sent un soroll molt fort: era en Fang que feia màgia; en Víctor va veure què feia en Fang, en Fang estava fent màgia amb Fang i
va dir en Víctor:
-Jo vull fer-ho, això.
-D'acord, agafa'n.
-Això és fang jo vull fer màgia.
-Primer, fes un pot com aquest i després m'ho pensaré, d'acord?.
-D'acord.


Va estar tot la día intentant fer una figureta com la que li havia donat en Fang, va estar tot el día però per fi ho va acabar i li va dir en Víctor a en Fang:


-Fang ja ho he acabat, ara m'ensenyes a fer màgia?
-D'acord, té això.
-Una altra vegada, Fang?
-No, mira el que faig jo.

En Fang havia bufat molt suau i va fer que el fang que tenia en la mà prengués vida.

-Ara tu, Víctor.
-D'acord.
La primera vegada no ho va fer bé, però a la segona ho va fer bé, se movia molt, però en Fang va dir:

-Víctor, posa la mà com jo.
-D'acord.
-Molt bé, ara espera i veuràs.
-D'acord.

El fang es va moure dins la mà de tots dos; posaren les altres mans i en Fang va deixar a en Víctor fer la resta. Llavors en Víctor va fer-ho i va fer una figureta molt bonica que pareixia un ou amb molta màgia molt bonica.

Diana, l'heroïna.

Hola Diana,

He assaborit la teva narració amb molt d'interès. M'ha agradat molt aquest tema que has triat.
I sobre tot, m'ha fet reflexionar molt sobre el que pensau els humans, al menys alguns humans, sobre vosaltres mateixos....

La teva història m'ha reafirmat en la meva suposició de que la humanitat no pot estar sense els herois i les heroïnes , o superheroïnes com les solen dir ara els guionistes de còmics o de pel·lícules. La mitologia, en totes les cultures, en té un bon grapat d'aquests éssers amb poders sobrehumans que poden resoldre situacions impossibles per als homes i les dones normals. Tot i això, no deixen de pensar i sentir com elles i ells, tenen les mateixes necessitats, s'estimen i s'odien, s'enamoren... tot el que pensen ho fan dintre d'unes unes ments ben humanes.

La protagonista de la teva història (que nom com tu, per cert...) posseeix el poder més preat, potser, per a quasi tots els humans: la capacitat per aturar el temps...

Ah, aturar el temps! ...tot quiet, tot estàtic, tot immòbil... Fermar el temps a les altres dimensions de l'espai, frenar el motor que mou l'engranatge de l'univers i deixar en suspens tots els successos, totes les històries, el fil mateix de la Història, amb majúscules...

La protagonista de la teva història m'ha emocionat perquè és l'exemple més impressionant de la senzillesa i l'humiliat: dotada de l'immens poder d'aturar el temps i existir fora de l'existència de tots els demés éssers, de totes les demés coses, existir com a observadora de tots els fenòmens encadenats a la immobilitat temporal, ella utilitza tot aquest potencial ...per desenganxar la faldilla de la seva amiga i salvar-la de tota possibilitat de sospita per part del xicot que li agrada. Sublime!

Enhorabona per la teva història i gràcies per haver dignat aquest bloc amb un heroïna tan “humana” i tan “divina” al mateix temps.

I tu, Diana, si poguessis, per a què o per a qui aturaries el temps...?

Mestral.

UN ALTRA VEGADA DE VIATGE

- Víctor, t'agradaria sopar amb mi?
- És clar que sí que m'agradaria. Vols que et vingui a cercar a les 9.00?
- D'acord.
- Doncs fins després.

Quan na Diana estava a casa seva esperant en Víctor, la seva amiga va trucar a la porta. Na Diana va creure que era en Víctor, obrí i va comprovar que era la seva amiga; li va dir:

- Hola Diana, que guapa!! T'he de dir una cosa: has quedat ara amb en Víctor, no?
- Sí.
- Doncs quan torneu a casa, si ell t'acompanya, li dius que vingui fins a la porta, d'acord?
- Per què?
- Perquè jo vull entrar al seu cotxe.
- Què dius? No ho facis.
- Per favor, m'agradaria entrar al seu cotxe per agafar una cosa, vull agafar una cosa del seu cotxe, per favor.

De sobte, van tornar a trucar a la porta i na Ioli va insistir:

- Per favor, fes-ho per mi.
- D'acord, ho faré, però vull que agafis ràpidament el que sigui, d'acord?
- D'acord, gràcies.
- Vinga, amaga't, ràpid.
- Però, ja saps que és ell?
- Sí, corre.

Na Diana va obrir la porta i era en Víctor, que li va dir:

- Que guapa que estàs, Diana; anem?
- D'acord.

Varen anar a sopar i en acabar, varen ballar una cançó molt bonica. Quan la música es va acabar, en Víctor va acompanyar na Diana a casa i ella li va demanar que l'acompanyés fins a la porta.

- És clar que sí, va dir ell

Na Ioli va anar de pressa a agafar aquella cosa: va obrir la porta del cotxe per entrar però ells encara eren a dins, llavors na Diana va besar en Víctor perquè no s'adonés de la presència de l'amiga i que la faldilla de na Ioli s'havia quedat enganxada a la porta del cotxe quan per accident i per les presses, na Ioli l'havia oberta. De sobte s'aturà el temps i tot va ser molt estrany: na Diana es va separar d'en Víctor, va desenganxar la faldilla de na Ioli de la porta del cotxe i va tornar corrents com una màquina, es va posar com abans a dar-li una besada, a en Víctor. El temps es va tornar a posar en marxa... Una estona després, na Diana va dir:

- Què ha passat? És com si s'hagués aturat el temps... I va pensar per ella: això és molt estrany, sembla que el meteorit m'ha donat poders.

Cap dels dos s'ho podia explicar. Es van acomiadar i na Diana entrà a casa seva.

Ara Diana pensava que ja sabia controlar els seus poders; es va inventar una disfressa: primer la va dibuixar, després va pensar quins colors volia que tingués i va pensar que li agradava de color vermell, groc i negre, de línies, amb una cara amb orelles com un gat. Es va fer la disfressa i va sortir al carrer a defensar el poble. Va trobar que atracaven un banc: na Diana hi va arribar saltant per les teulades i es va barallar amb els dolents atracadors. Va aconseguir derrotar-los tota sola.

Des d'aquell moment, va comparèixer als periòdics, a les televisions: era la salvadora del poble.

A l'institut, na Diana s'adormia perquè es passava les nits salvant vides... Com que en Víctor estava enamorat de na Diana, i na Diana d'en Víctor un dia ell li va dir a ella a la zona de les taquilles:

- Diana, vols sortir amb mi?
- És clar que sí, m'encantaria.
- Però, vols ser la meva al·lota?
- Doncs, és clar, si estic súper enamorada de vostè...

Es van besar molt tendrament.

Més tard, na Diana li va explicar a na Ioli tot allò dels poders, li va fer prometre i jurar i jurar i prometre, que no ho diria a ningú. També li va contar que era l'al·lota d'en Víctor Peralta.

Na Diana va decidir que, tot i la cara de gat de la seva disfressa, volia que la coneguessin amb el nom de Serp, la serp superheroïna.

La història d'en Moni

Navegants de la gran xarxa, ja podeu delectar-vos amb la narració que m'ha enviat en Moni!

Aquest jovenet s'ha submergit en el temps i ha posat a jugar la seva ment atrevida i valenta amb els mites que sustenten la vostra cultura, dones i homes que deixau que la Mediterrània us amari amb esquitxos de sal i escuma de llegendes...

En Moni ha vist amb els ulls de la fantasia com la llegenda de la germana d'Alexandre el Gran feia un gir imprevist i esdevenia una nova història. La seva imaginació furtiva i curiosa l'ha portat a volar sobre els penya-segats blancs de Creta, sobre les blaves aigües del mar de Líbia, i ha pogut destriar com un jove guerrer que ja havia deixat de batallar feia temps, trobava l'amor de la manera més imprevista, sorgint d'entre les tenebres submarines, empresonat en el cos d'un monstre...

En Moni ha traspassat l'espai i el temps per assistir entre les parets del Temple d'Heraklio a la transmutació de Tessalònica, desfent-se de la pell de monstre per convertir-se en una dona bella. I la genialitat de la inventiva del meu amic búlgar ha fet que aquesta transformació no hagi estat gràcies a cap beuratge màgic ni cap encanteri esotèric. Tota la màgia la va posar la paraula pacient d'una dona vella i sàvia que va ajudar a la princesa macedònica a assumir la mort del seu germà i acabar així amb el mite de destrucció i mort que conta la llegenda, que canta la cançó...

Tessalònica i Clasteres tenen totes les seves vides per estimar-se. Jo no tinc tan de temps: he de dur aquesta història tan meravellosa al meu amo perquè la conti a la princesa Fortuna. Estic segur que l'emoció i el sentiment ompliran les amples sales del palau de Noningú. Si jo fos humà, com vosaltres, també m'emocionaria...

Gràcies Moni!

Mestral